Les característiques geogràfiques de la comarca de l’Empordà ofereixen la més variada oferta de productes agrícoles, ramaders i marins. Productes autòctons i ecològics de la millor qualitat: de mar, de muntanya, carns, peixos, olis, fruits del camp.

Quan arribin al rebost L’Anna les transformarà i la Montse cuidarà de què la vostra taula sigui servida com vostè es mereix i en aquest ambient podrà gaudir de la veritable cuina del Petit Empordà que és tant com dir la més variada, imaginativa i exquisida del país.

DESSMOND. Quan un lloc el qualifico de “bo” és quan surto d’allí pletòric. Em refereixo a l’humor, més que a l’estomac. Una experiència gastronòmica és una suma de coses que m’ha de  portar indefectiblement a la levitació anímica.

Això és el que em passa en aquest restaurant. O a l’Hispània, per exemple. Però a La Xicra, a més, tinc la seguretat de que segons quina mena de personatge no me’l trobaré. És massa lluny de Barcelona, afortunadament. És pràcticament impossible topar amb aquell articulista de la capital just quan fa el numeret de la papallona errant pel menjador, brandant un fuet amb gràcia semblant a la d’una majorette que té els dies comptats dins el gremi. A La Xicra aquesta mena de situacions obscenes no s’hi donen. La disposició de l’espai és més laberíntic, més esquarterat. Si hi aterres amb ganes de voler veure i ser vist, malament.

La mestressa pren nota dels plats, recomana. Un cop servit i degustat passa per les taules, per saber com va l’àpat. És de tracte molt afable i de conversa distesa. Ens explica l’inexplicable: l’agost passat el plat que més va sortir foren els “callos”!. Han de ser excepcionals, per assolir l’èxit en aquesta època de l’any.

La Xicra ofereix, a més, els seus plats per endur. Això permet gaudir d’una cuina excel·lent sense por a compartir l’espai –i l’estona- amb altra mena de fantasmes.

A la taula del davant fa estona que es cova un numeret que, efectivament, provocarà vergonya aliena. Hi seu una parella d’enamorats. Ell porta la batuta i apunta maneres de sommelier. Parla del cava com aquell que podria fer-ho de la gasosa. Quan arriba l’ampolla comanada ni el vol tastar. Observa el recorregut de les bombolletes i finalment adverteix la mestressa que el cava està esbravat. Ni s’immuta. Recull el tap, recull els bocins de l’embolcall i s’enduu l’ampolla dins la glaçonera. La dona torna fent notar que era el darrer exemplar i que caldrà fer una nova tria a la carta. Forma diplomàtica de no malbaratar més ampolles. La senyora detecta immediatament aquest imbècil de marca major. N’enceten una de diferent. Ell inicia novament el cerimonial i quan és a punt de tornar a fer el ridícul, la noia aconsegueix convèncer-lo de que desisteixi, que el seu amor pot fer remuntar qualsevol xampany esbravat. La mestressa marxa poc a poc, per si aquell tros de soca s’ho repensa. No serà així perquè aleshores aquell tarat comença a explicar sopars de duro referents a un viatge que li prepara rumb a Venècia, amb Ryanair. Un milhomes addicte al Low Cost. Hi ha individu pitjor que un mileurista amb fums de rendista?

Mentre tot això passa, una altra parella ens obsequia amb una conversa distreta. Són molt més grans, estan de tornada en aquesta vida. Probablement res no els fa por. Ha de fer temps que no es veien, perquè ell canta sentidament les excel·lències d’ella: de l’aspecte tan saludable, de que contagia l’alegria com sempre. L’home confessa que revifa al seu costat. Ella aguanta el xàfec d’afalacs estoicament, tot mig enfotent-se i ell esclata en rialles. Tenen pinta de ser amics de fa temps i d’haver estat amants clandestins perquè coneixen les respectives parelles. Passen llista dels fills de cadascú i d’algun net que ja ha vist la llum. Emeten judicis, si cal, aprovant –o no- la deriva que ha pres la “canalla” en llurs estudis universitaris. Auguren èxits i fracassos. Gaudeixen dels plats sense embuts. Escuren aquesta estona amb una passió que només aporta la veterania i, és clar, la intel·ligència. No hi ha voltes, ni eufemismes. Tot es franquesa, directe al cor. De sobte, me n’adono que som a La Xicra. No hi ha opció per a la fanfàrria.

Publicat al Diari Gran